Sense por al demà

Dilluns 27 d'abril de 2015

 

APINDEP RONÇANA fa més de 20 anys que ajuda aquells nois amb qualsevol tipus de discapacitat. Una cinquantena de joves gaudeixen del seu dia a dia en un centre que busca desenvolupar les capacitats d’autonomia personal i laboral

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Són les 9 del matí d’un dimecres d'abril. El Sol ja despunta amb força en aquesta època de l’any, i l’entorn frondós del poble de Santa Eulàlia, ple de boscos i camps de conreu, fa minuts que està despert. El Centre Ocupacional APINDEP Ronçana ja està preparat des de primera hora del matí per anar rebent els joves que aniran arribant, poc a poc, per iniciar la jornada al centre. Uns ho fan a peu, altres amb bus, i la resta vénen amb el cotxe dels seus pares. Tots ells comparteixen el fet de tenir algun tipus de discapacitat o estar en risc de patir-la. És per això que el centre compta amb un total de 19 treballadors entre gerent, directora, fisioterapeutes, educadores, logopeda, xofer, informàtic i cuiners.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ja són les 10 del matí i, per tant, és l’hora de treballar. Un dels objectius primordials d’APINDEP Ronçana és que la majoria de nois del centre acabin, a curt o llarg termini, fent-se un lloc en el món laboral. Encara que aquest moment no és del gust de tothom, saben que s’ha de fer. En el magatzem del centre s’hi troben tot tipus d’eines: pales, rasclets, regadores... Un a un va entrant i sortint amb algun dels objectes per treballar. Mentre que uns es dediquen a tenir cura del jardí, els altres van cap a l’hort. Aquests vigilen que els tomàquets, les cols i altres hortalisses estiguin en perfectes condicions. Si fa falta aigua criden a un dels educadors que, de seguida, porta una mànega. Mentrestant, al jardí, els nois es posen a arrencar males herbes, regar els testos, arreglar l’olivera que presideix l’entrada del centre, o a moure pedres que barren el pas. A la vegada que treballen comenten entre ells la pel·lícula que van veure ahir per televisió o que tenen pensat fer per la nit. La meva presència no passa inadvertida per a molts d’ells, que no estan acostumats a tenir un voyeur que els observi tota l’estona. Alguns fan cas omís de la meva persona. D’altres, volent quedar bé per al retrat, em regalen el millor dels seus somriures.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Són les 11:30 del matí: és el torn per anar a la biblioteca Joan Ruiz i Calonja ubicada a només 3 minuts del centre. Un centre que “el mateix president Artur Mas va venir a inaugurar-lo” - em diuen els educadors camí a la biblioteca. Un cop allà els nois llegeixen llibres, miren pel·lícules, dibuixen... Per no semblar un estrany jo també em poso a llegir un llibre escollit a l’atzar: Teo a la neu. Apassionant.

És hora de tornar al centre per dinar. Són gairebé la 1 del migdia i molts dels nois ja només pensen en menjar. Jo he dut el meu propi entrepà, així que mentre ells degusten amanida i canelons jo m’assec a un costat del menjador per observar-los. Acabats de dinar i havent reposat una bona estona, ens dirigim cap a l’escola de música Track Dance. Allà aprenen a controlar els seus cossos i a moure’ls amb sentit. Molts d’ells ignoren ja la meva presència i es desfoguen ballant, cridant i passant-s’ho d’allò més bé. Les rialles, per descomptat, no falten.

 

La jornada ha estat agitada i aviat serà l’hora de tornar a casa. Tots els nois i noies, educadors inclosos, s’abracen i s’acomiaden fins el dia de demà. Quan surto per la porta del centre per marxar també cap a casa, se’m acosta corrents el Kilian, un noi amb síndrome de Down. Em convida a venir-los a veure al torneig de futbol que es disputarà al Municipal d’Esports la setmana que ve contra altres centres de les mateixes característiques. “Vindràs a fer-nos més fotos?” - Em pregunta. “Per descomptat” - li dic mentre encaixem les nostres mans.